Imagina’t que entres en un ascensor d’un gratacels. Cada pis, en comptes de número, té una paraula escrita. A cada planta hi ha diferents freqüències, com si s’hi escoltés un tipus de música diferent. Depenent de la planta que decideixis entrar, el teu estat canviarà.

Fora del gratacels el món continua funcionant, els mateixos problemes.

Ara imagina’t que entres a la planta que té aquest nom: ALEGRIA. Com et sents? Com veus les coses des de la finestra d’aquest pis?

També pots provar d’entrar a la que diu: QUEIXA. Fes un vol per la sala i fixa’t què hi veus? com és el món des d’aquí? quina és la teva sensació ara?

N’hi ha d’altres amb noms com aquests: PACIÈNCIA, CALMA, SERENITAT, PERDÓ, FORÇA,… són pisos on es viu un estat lleuger i amable. Curiosament són els de dalt de tot.

En canvi, n’hi ha que ténen per nom: MALHUMOR, PRESSA, ODI, CULPA, TRISTESA,… en aquests casos l’estat és pesat i dens. 

I l’ordre l’imposa la força de la gravetat: els més densos, són els pisos que estan més avall, i els més lleugers, són els de més amunt.

Ara imagina’t que no tenim ascensor. L’impuls de la vida ens fa començar a ascendir per les escales. Als primers pisos s’hi viuen sensacions molt pesades, tot es fa molt feixuc, fins i tot alguns espavilats han muntat paradetes amb substàncies tòxiques per fer-ho més lleuger, i també taules amb pastissos ben dolços i caixes amb medicines plenes de química, tot plegat prometent un “passi express” per arribar als pisos de més amunt sense esforç.

I és que l’esforç per seguir pujant es pot regular. No estem preparats per passar de 0 a 100 en pocs segons. El nostre motor intern sempre avança si permetem que ho faci al seu ritme.

Als pisos de dalt només hi ténen accés aquells que han aconseguit aprendre sobre la paciència, la perseverança, l’autoconeixement del propi ritme, la humilitat, l’autoamor. Totes aquestes qualitats s’aprenen. Són els reptes que tenim com a humans. Això sí, aprendre-les té un cost, bé pel desgast de travessar els obstacles que ens anem trobant, bé perquè invertim diners en teràpia/cursos/llibres. 

I quin és el premi de pujar dalt de tot del gratacels? Tenir les millors vistes, les millors albades i postes de sol, la millor perspectiva de qualsevol situació, més llum solar i cap ombra que ens tapi,  en definitiva, BENESTAR, BEN-ESTAR!

Si et costa seguir pujant escales potser és perquè no confies en la possibilitat de que la vida se’t faci més amable. Ara ja saps quina és la clau per accedir als pisos de més amunt, i n’estic convençuda que: Yes, you can!

 

Laura Pedró i Xaus. Tots els drets reservats.