La solitud té dues cares.
Una, amable, amiga, que cuida, que fa reposar, que fa reflexionar, que té silenci o té lectura, que té llibertat de moviments. Aquesta és bona i positiva si és per temps limitat, cadascú ha de trobar la seva mesura. Hi ha de ser, i no tenir-la té els seus perjudicis.
L’altra cara és dura, és enemiga. Qui la pateix me l’ha descrit així: “és dolor, és tristesa, és por, és incompetència per sortir-ne, és tancament, com més la sento més em tanco amb mi mateixa”.
La primera se l’ha de buscar, hi hauria de ser cada dia.
La segona ens troba a nosaltres sense que la cridem. Quan es presenta ho pot fer responent a una pèrdua, en la mateixa proporció que s’hi estava aferrat.
Els humans ens necessitem els uns als altres, és obvi i és bonic que sigui així, en cooperació. El treball evolutiu és aprendre a ser-hi sense aferrar-nos-hi. I per a quina raó ens hi aferrem? Perquè desconfiem de nosaltres mateixos quan ens hem cregut que no som prou vàlids per què els altres hi comptin. Llavors salten totes les alarmes, perill!! Si estic sol em moriré!! Creiem aleshores que estar amb companyia ens salva, entreguem tot el poder a l’altre, quan en realitat és una dansa de cooperació.
Ens necessitem en cooperació. Cooperació ha de ser el nostre propòsit diari: en què puc ser útil? Quins talents tinc i a on poden ser d’ajut?
Fer aquest autoanàlisi requereix un temps d’observació i un temps per canviar les creences sobre nosaltres mateixos. Així es va recuperant el nostre poder, s’activa la força vital. La solitud llavors és sempre amiga 😉
[Laura Pedró Xaus. Tots els drets reservats]