Fa cosa d’un mes i mig aproximadament, vam detectar uns ocellets que volien fer niu en un espai sota el porxo. Per evitar que els seus excrements embrutessin l’espai per on passem, vam improvitzar algunes estratègies per defugir-los. Primer vam penjar creativament alguns objectes a mode d’espanta-ocells. Res, hi tornaven. Aleshores vam col·locar unes teles ben tivants subjectades a la fusta amb xinxetes, tot molt casolà. Continuaven visitant l’espai, i en pocs dies, vam descobrir que estaven intentant passar cap a dins per una petita obertura, la qual vam tancar amb més xinxetes. I continuaven acostant-se, dia rere dia. Fins que finalment ens vam rendir, havien aconseguit estirar la tela de forma que caigués la xinxeta per poder entrar i fer el niu! Em vaig meravellar de la perseverança dels ocells. 

 

I us poso aquest exemple per si us inspira en aquells moments que abandonaríeu el vostre sà i profitós propòsit.

 

Diu la Dra Nazareth Castellanos, estudiosa de la neurociència de la meditació, que el cervell és mandrós. Assegura que, com un múscul, és un òrgan que s’atrofia si no se l’exercita correctament.

 

Com ja han dit sempre les cultures mil·lenàries, meditar és el gimnàs on hauríem de portar cada dia el nostre cervell.

 

Et proposo uns recursos per dedicar uns minuts cada dia en focalitzar l’atenció, amb els ulls tancats, en una cadira amb l’esquena recta:

 

  • Observar la respiració. Com entra i com surt l’aire pel nas. 
  • Observar com estàs de pell cap endins.
  • Observar què escolten les teves oïdes.
  • Observar què es belluga al teu voltant.
  • Observar cada pensament i deixar-lo passar.

 

Cal tenir la perseverança dels ocells, doncs no és fins a partir de la vuitena setmana que hi ha signes d’enfortiment de la cortesa prefrontal, i això és el que realment aporta un canvi important en el nostre benestar. T’explico el perquè. 

 

Sembla ser que el cervell, quan no està focalitzat en una feina concreta, divaga. Fa uns anys es creia que quan no fèiem res, el cervell s’aturava, i res més lluny de la realitat, el cervell té molta activitat quan no fem res! 

 

El problema és que és una activitat que ens predisposa a l’ansietat i a l’estrès, perquè és un caos entre rumiació, records, judicis, diàleg intern, preparatius futurs, etc.

 

Tenir la cortesa prefrontal en forma ens aporta la capacitat d’aturar el cervell quan realment no el necessitem, i per tant, tenir més calma i més capacitat de viure el present.

 

L’experiència em diu que no passa res si comencem només amb cinc minuts diaris. El veritable regal és agafar l’hàbit, perquè en pocs dies comença a fer-se plaent, llavors ja s’afegeixen els minuts sense esforç.

 

L’important és no abandonar ni un sol dia, com la perseverança dels ocells.

 

Si encara no medites, que l’entrenament cap a una vida més serena i plena t’arribi ben aviat.