Quan la meva primera filla era adolescent em vaig empapar d’informació que m’ajudés a transitar aquella etapa de la millor forma possible, per a mi i per a ella. Recordo que vaig tenir molt present que jo era la mare i mai havia de pretendre de ser la seva amiga. Fins i tot se’m va enfadar un dia que li vaig dir, tot contestant-me que les seves amigues sí que eren amigues de les seves mares… Ara en té vint-i-sis i viu la seva vida, ha sabut cultivar un bon ram d’amistats i sap que em té a mi per algunes situacions exclusives i privilegiades que només com a mare i filla podem tenir.

 

Amb la meva segona filla he caigut de quatre grapes a la temptació. I és que haig de reconèixer que m’he relaxat. És una persona madura, reflexiva, introspectiva, oberta de ment, trencadora, sincera i espontània. Qui no voldria ser amiga d’una persona així? Però l’estiu ens ha posat a prova i ens hem hagut de recol.locar. Les dues hem sentit dolor pel que s’hauria pogut trencar, però la vida ens ha donat l’oportunitat de reconstruir la relació de manera única, com nosaltres vulguem que sigui, però sempre partint del nostre lloc, jo la mare, ella la filla. Com diu l’Eva Bach “una mare no pot ser amiga dels seus fills, perquè si és amiga, els deixa orfes de mare”.

 

Doncs el què deia, la mare és la mare. I aquest fet requereix l’aprenentatge de tot un art. Hi hauria d’haver museus grans com el Louvre a cada barri i a cada poble del món per exposar totes les històries al voltant d’aquest personatge i la relació amb els seus fills. Cada una immensament interessant. Servirien d’inspiració per a les següents generacions.

 

Per un cantó, som mares/animals, amb un instint natural que ens guia per protegir i fer créixer la descendència. Per l’altra, se’ns imposa la responsabilitat de saber-la “domesticar” per adaptar-se al medi, és a dir, a la societat. I per això hi hauria d’haver graus universitaris i màsters i doctorats, que no hi són.

 

Per no fer-m’ho complicat, jo que sóc persona pràctica, em limitaré a deixar-me guiar pels meus instints. Tot i que ara ja no cal que protegeixi ni alimenti la manada, em toca quedar-me amb l’essència materna, la que es disposa a escoltar i a ajudar quan això és el que se’m demani. També la que CONFIA, la que deixa anar i deixa fer. Perquè quan sento aquesta confiança dins meu, elles viuen més segures, perquè capten aquesta energia tranquil·la de la mare, que és tot el que necessiten. La mateixa que deuen sentir els ocells quan emprenen el vol deixant el niu enrere.

 

Laura Pedró i Xaus. Tots els drets reservats.