quan vull salvar tothom

IMG_9008

 

Sóc la menor del germans, la que va néixer última. Quan era no més gran que una anxaneta, volia ser la mama de tots, i perque fos més creïble, em posava les sabates de ma mare. Com que ningú es deixava que els manés, ho feia amb les nines i peluixos. Els meus germans xalaven dient-me “mama-llufa”…encara recordo com reien, ara amb carinyo, en aquell moment no tant.

Potser m’entrenava per quan fos mare, qui sap. La qüestió és que quan he tingut l’oportunitat de ser-ho, he tornat a connectar amb aquells jocs infantils i posar-me en el lloc de la “salvadora”, aquest cop amb tots els drets. M’ho he passat pipa, sobretot quan les meves filles eren obedients. Quan no, m’havia de posar el vestit de malhumor, quin remei, i vaig descobrir que aquesta també era una de les disfresses necessàries.

Em fixo en la frase de més amunt “aquest cop amb tots els drets”, i penso en les vegades que he volgut salvar a altres persones sense tenir-hi dret. Persones a les que volia posar una catifa amb totes les solucions que se m’acudien perquè la seva travessa no fos tan dura. Tant era si eren amigues, germans o la pròpia mare.

I amb el temps i el treball personal, he pogut constatar quanta arrogància havia crescut en mi. M’havia cregut que els podia salvar, i resulta que, al contrari del meu propòsit, el que alimentava era la seva debilitat.

Bert Hellinger ho va descriure en el seu llibre “Els ordres de l’amor”. La mare i el pare tenen el dret, i l’obligació, d’atendre i cuidar els seus fills. Quan els fills es col·loquen inconscientment en la posició de mare o pare dels seus propis pares, es crea un desequilibri. El mateix diria de germans grans que s’han cregut la responsabilitat de tenir cura dels més joves o, el que pot ser molt perjudicial, quan passa amb la parella.

Com el meu cas n’he vist molts més, de tots colors. Acostumem a ser etiquetats amb “és que és molt patidor/patidora” i això està socialment ben acceptat. No obstant, aquesta acceptació no deixa veure la càrrega que s’ha de suportar, un pes que no correspòn. Cadascú ha de carregar amb allò que és seu. Per un amor cec infinit, ens creiem capaços de carregar amb tot, el que ens pertany i el que no. I aquest és el treball, identificar de qui és cada cosa. D’altra manera, ni creixem ni deixem créixer. Emmalaltim el cos i les relacions.

Amb el treball de les Constel·lacions Familiars d’en Hellinger es facilita l’ordre, i quan tothom ocupa el seu lloc, hi ha alliberació i empoderament, en tots els casos. Si ho vols provar, contacta amb mi.