vergonya en la justa mesura

flors-blaves

Tal com està el pati, especialment el polític, la paraula pocavergonya apareix sovint a les tertúlies, siguin públiques o privades. Em fixo que hi ha qui, en comptes de dir que en van escassos, directament utilitzen l’expressió “quina vergonya!”. Llavors en què quedem? En tenen poca o en tenen molta?

 

M’adono que la paraula vergonya té un munt de matisos. Generalment va lligada al judici que fem de les coses, i no sabem prou el poder que li donem. Hi ha els que, pendents del judici dels altres (o del propi, encara pitjor), no s’atreveixen a fer cap canvi. És com si al curs de la vida li posessin el fre de mà.

 

Mostrar-se pot fer molta vergonya, i com si es tractés d’una crema solar protecció 50, ens la posem a sobre i així no ens cremem, o no fem el ridícul. Jo recordo haver-me posat vermella mil vegades en situacions tan diverses com quan em preguntaven la lliçó de petita, o quan, ja més gran, havia de fer alguna gestió d’adult sense experiència. I és que la seguretat et fa treure la vergonya. Però aleshores, si la confiança en mi mateixa m’ha anat anul·lant el sentiment de vergonya, és dolent no tenir-ne?

 

Segurament la paraula que més s’escau en aquests contextos és la que tenim en català “seny”. Seria el mateix parlar d’equilibri, és a dir, ni massa ni poca. Si tens massa vergonya, vas frenat; si en tens poca o gens, vas esverat. I és clar, quan un va esverat no té el temps necessari per reflexionar, valorar i fer en la mesura assenyada allò que és bo per ell i pels altres. Deuen anar així alguns polítics?

 

I després hi ha la vergonya profunda, que és ben diferent. Aquesta s’instal·la a l’inconscient, fent la traveta tant com pot. La majoria de vegades, fins on jo he pogut descobrir, té a veure amb el sentiment de no merèixer alguna cosa. A les històries familiars hi passen tota mena de coses (la realitat sempre supera la ficció): pobresa, malalties, abortaments, estafes,  infidelitats, adiccions, assassinats, guerres,… Qui més qui menys, a tots ens en resssona alguna, i això ens pot fer sentir bruts o de no ser mereixedors.

 

La manera de purificar-se és diversa. N’hi ha que practiquen la religió amb devoció; altres fan de la seva vida un exemple de puresa fent esport o apuntant-se a dietes depuratives; alguns netegen la casa com si li haguessin de treure una capa; altres es boicotegen a tots nivells pensant que així compensen tanta culpa com senten. I més mètodes que no m’atreveixo a escriure.

 

Jo vaig triar prendre l’essència floral de la pomera silvestre (Crab Apple), la gran netejadora del sistema del Dr. Bach, per si de cas…

 

Sigui quina sigui la manera que triem, ens hem de treure la vergonya de més, i quedar-nos amb la mesura justa. En qualsevol cas serveixin aquestes reflexions per posar-hi consciència, per alliberar-nos de la que no ens pertoca i que ens fa anar frenats, i per afegir-hi la necessària quan anem esverats. I tu, quina vergonya calces?