la por que tinc de dir que tinc por

 

Fa uns dies vaig escriure una carta a la por. Li deia, entre altres coses, que la necessitava en la seva justa mesura. Ni massa ni poca. Ni a tot ni a res. Només en la quantitat suficient per protegir la meva integritat. Era una declaració d’amor, un reconeixement. A més, li vaig prometre que parlaria d’ella.

 

La por, en si, fa por. Però, per què?

 

Intento imaginar la primera vegada que vaig tenir por. No ho puc recordar, però sí que puc fer alguna hipòtesi. Devia trobar-me dins el ventre de la meva mare. Des d’allà estant, podia sentir tot el que ella sentia. Si ella tenia dubtes de poder tirar endavant una família nombrosa, jo sentia la seva por. Si ella estava vivint la malaltia del seu pare, jo sentia la seva por de perdre’l. Si ella patia que no prenguessin mal els meus tres germans que encara eren unes criatures, jo sentia la seva por.

 

També em puc imaginar la por que les dues devíem sentir en el meu moment de néixer. Ella patia perquè jo estigués bé. Jo perquè tot era molt estret, no podia moure’m, i la casa que m’envoltava es va convertir en una muntanya russa, ara amunt, ara avall.

 

De les pors de la meva mare només vaig poder experimentar la sensació corporal. Era impossible fer-ne un raonament i una comprensió lògica. El que em devia arribar, com a poc, era tensió. Com ho devia gestionar el meu cos? Segurament amb més tensió.

 

A partir d’aquí, sense el cordó que m’unia a la mare, les tensions devien continuar. El dolor de la meva panxa en tenir gana, devia provocar-me tensió, que alhora el meu cos reconeixia com la memòria d’un malestar anterior, i hi devia afegir més tensió.

 

La llista podria ser llarguíssima. No sé quants anys van passar fins que vaig poder començar a gestionar alguna de les tensions que la vida em feia experimentar. En tot aquell temps, les pors passades devien quedar enregistrades en alguna part de mi, en forma d’estrès, perquè no hi havia comprensió.

 

En tenir una certa edat, encara petita, devia començar a posar paraules a tot allò que m’originava tensió: por de la foscor, por d’estar sola i desprotegida, fins i tot por de l’home del sac… Ai las, aquí es va obrir un món sense fi, la por imaginària.

 

La capacitat d’imaginar és pròpia dels humans. És un gran do que cal saber com utilitzar per al nostre benefici. De no ser conscients del seu gran poder, pot arribar a ser molt destructiu. I les pors imaginades són les que fan més por.

 

La por que tinc de dir que tinc por”, sovint és perquè forma part d’unes sensacions corporals que reconeixem com a desagradables, però no hi sabem posar paraules. A més, acostumen a formar part del nostre imaginari, i la dificultat es fa més gran. Intentar gestionar-ho des de la lògica es fa impossible, el camí ha de ser diferent.

 

El que va quedar gravat en la nostra memòria corporal es pot sanar. La medicina xinesa ho anomena “desequilibris energètics”. Actualment hi ha un munt de tècniques i remeis que ens n’alliberen. Deixar de carregar tanta tensió és essencial per mantenir el flux de l’energia al servei de les nostres necessitats físiques, mentals, emocionals i espirituals.
Si vols experimentar com és viure aquesta agradable sensació, vine a les càpsules de tapping. Tens tota la informació aquí.

2019-06-11T14:18:03+00:00