quan la mort ens vingui a buscar, que ens trobi ben lleugers

 

Constato sovint que hi ha molta por a la mort. Ho entenc, és un misteri, i als humans ens aterra no tenir les coses control·lades. Paradoxalment, és la única certesa que tenim: un dia, la mort ens vindrà a buscar. Probablement necessitem que sigui un misteri per estimular-nos a inventar filosofies o mètodes que ens facin aprendre a viure en la incertesa.

 

El neuròleg Nolasc Acarín (Barcelona, 28 de març de 1941) explica a una entrevista a la revista digital Catorze:

 

El que seria normal és que no hi fóssim [aquí a la Terra]. Que hi siguem és una anormalitat. La prova és que fa temps que la humanitat persegueix senyals de vida fora del planeta i no en troba. Som una excepció. La Terra estava amb un cultiu i una temperatura favorables, es van formar unes cadenes de proteïnes i aquí va començar la història. Això va ser per casualitat.

 

Potser ens prenem les coses massa seriosament i ens creiem massa importants. Així ho explica un científic, aquesta és la seva visió.

 

Ara bé, hi ha diverses filosofies que parlen sobre l’eternitat d’una energia o esperit. Diuen que el cos humà només és un vehicle que serveix per a experimentar, que està al servei d’aquest esperit. Diuen també que no n’hi ha prou en viure una sola vida per experimentar tot el que li cal al gran esperit, que hem d’encarnar tantes vegades com siguin necessàries per viure-ho tot, absolutament TOT.

 

Personalment, m’atrau pensar que és així, m’estimul·la a viure com si fos una aventura, una mena de gimcana.

 

Si realment fos així, diuen que l’esperit, per passar d’un estat a un altre, ha de ser lleuger. Si fos dens, espès, compacte o pesat, se li faria difícil elevar-se a la freqüència adeqüada per evolucionar.

 

Què ens faria tenir aquest esperit dens o pesat?

 

Tots aquells estats que solen cal·lificar-se com a negatius: el rencor, les pors, el materialisme, l’egoïsme, i també la malaltia, el sobrepès, el fumar, el sedentarisme… Tot plegat, diuen, són freqüències de baixa vibració que hipotèticament quedarien a l’esperit un cop el cos quedés sense vida, amb la conseqüent dificultat per seguir el seu camí.

 

A vegades he conegut persones amb tal punt de desesperació que tenen el desig d’acabar amb la seva vida. Des del meu punt de vista, estan en el seu dret, és el lliure albir. Però, per si de cas, sempre els recomano que abans de marxar, mirin d’alleugerir-se el pes. Aquests estats més densos –emocionals, psicològics o físics– tenen la capacitat de transformar-se, i valdria la pena intentar-ho.

 

Per a quina raó caldria intentar-ho? Si marxessin de la vida sense fer aquesta transformació, segons aquestes teories, no podrien alliberar-se de tota la densitat tan fàcilment. N’hi ha que parlen de “purgatori”, i no en fan gaire bona publicitat…

A banda que aquests pensaments siguin certs o no, estem d’acord en el fet que viure en un d’aquests estats densos no és gens agradable. L’antídot, sembla ser, és l’AMOR, que a tothom fa bé, i en canvi, potser és el més difícil de viure, de percebre i de comunicar. Aprendre’n, diuen, n’és el camí. La vida agafa un sentit més ric i ple, alleugerint l’esperit, a punt per seguir evolucionant, aquí i on sigui necessari.

 

Però potser tot plegat és un mecanisme per no sentir la por, i caldria veure-ho com el científic: pensant que estem aquí per casualitat i sense creure’ns tan importants.

 

Laura Pedró i Xaus. Tots el drets reservats.