les pedres del camí

 

Un dia qualsevol de vacances, en una petita vall envoltada de verds i blaus, he tingut una experiència nova. De pujada cap al riu anava ben calçada amb botes, per evitar que la rugositat del terreny em perjudiqui els turmells. Però després d’una capbussada a l’aigua cristal·lina i gèlida entre roques i cascades, i havent-me deixat eixugar i escalfar per un intens sol d’estiu, he decidit fer el camí de tornada descalça.

 

No sóc habitual en això d’anar descalça per casa. Sóc com aquella princesa del pèsol, de seguida que trobo una engruna sota el peu ja em neguitejo. Tot i així, l’empenta jove i amb poques manies de la meva filla gran, m’anima a seguir-la.

 

Descobreixo que l’experiència és ben bé una metàfora de la vida. Hi ha trossets on hi trobo roques llises i planes que són amables amb els meus peus. N’hi ha que són plens d’herba fresca i suau i a ells els sembla que trepitgen sobre cotó fluix. Però hi ha trams que són realment durs, plens de pedres petites i mitjanes, algunes de ben punxegudes que no puc evitar.

 

La meva presència és ben plena, amb tots els sentits ben aguditzats. La consciència em diu que no hi posi judici, que ho visqui “només” com a experiència. Així, aconsegueixo que cada passa sigui diferent i em fixo en tots els matisos que l’acompanyen. És un avançar sense pressa però sense pausa.

 

M’adono que els trams amables els faig depressa. En canvi, per passar els incòmodes trigo més estona. Com a la vida mateixa, quan estem a gust en una situació, el temps passa volant, i quan són moments tristos o angoixants, sembla que s’hagi aturat el rellotge.

 

Aleshores afegeixo a l’experiència la respiració profunda. Ara sí que l’he ben encertat. D’aquesta manera gaudeixo encara més del camí dolç i planer i, per l’altre costat, quan em trobo arestes que em provoquen dolor, la respiració el fa més lleuger i el pas s’apressa empès per l’altre peu.

 

He escoltat més d’una vegada que a la vida s’hi ha vingut a patir i ho he percebut amb totes les connotacions negatives de la paraula. Ara ho interpreto diferent. El nostre cos està dotat de sentits (físics i emocionals) que ens permeten experimentar sensacions diferents. Si no hi poso judici és com un joc, on l’important és participar. Si no sento res vol dir que no estic jugant, o dit d’una altra manera, no honro la vida amb tota la seva plenitud.

 

Viscut així, el camí de pedres ha estat meravellós, tota una aventura per repetir. I la vida, a partir d’ara, la trepitjaré respirant-la profundament.