Com he expressat altres vegades, conèixer-se no és una ciència, és un art. I com tota obra artística, requereix de creativitat, és a dir, obrir-se i entregar-se a la vida, en aquest cas, entregar-se a saber d’un mateix.

Què vull dir amb estar obert i entregat a la vida? En el moment que tenim vida, ella està disponible per a nosaltres. Té una funció molt clara, es vol manifestar a través nostre. Si no expressem els nostres tresors, la vida es pot sentir poc respectada i caure en depressió. 

En el món natural, quan un animal o vegetal és tocat per la vida, aquest es posa en moviment per expressar la seva existència. No hi ha res que freni el desig de manifestar-se com a éssers vius, tal com són.

En canvi, en l’espècie humana, hi ha un element castrador que cal transformar: la capacitat d’observar els altres i a nosaltres mateixos a través del judici.

El judici va de la mà del sistema de creences, i tot plegat està instal·lat en el nostre “software” o subconscient.

Aquest mecanisme humà ens autolimita. No ens permet entregar-nos completament a la vida, ni a nosaltres mateixos.

En un principi es devia crear per la necessitat de pertinença. Si fem el que agrada al grup, sentirem que hi formem part (sigui la família, la tribu, la societat…). I això, quan va ser creat, ens salvava d’estar sols davant de possibles depredadors o ambients hostils. Genial.

Però aquesta necessitat ha estat utilitzada durant segles per manipular i obtenir poder sobre els altres. No tan genial…

Això ha provocat que la majoria, des de ben petits, haguem intentat amagar la nostra veritable essència, fent que, d’adults, ens sentim desorientats perquè ja no sabem qui som. 

Com (re) descobrir-nos? 

A través de l’autoconeixement, que ens permetrà respondre a preguntes tipus “què m’agrada?”, “què em fa sentir bé?”, “quin és el meu criteri?”, “com són les emocions que sento?”, “quines són les meves habilitats?”, etc.: SENSE JUDICIS.

Avui tenim la certesa que, si ens expressem genuïnament sent fidels a la nostra essència, posem en marxa un mecanisme poc conegut, el de l’energia. Quan posem acció generem una freqüència vibratòria (física pura), i per ressonància ens anem atraient. Això seria com sintonitzar una determinada emissora de ràdio, que ens sentim atrets per ella pel tipus de contingut o música que hi sona. Doncs el mateix ens passa com a persones, que ens sentim atretes i acollides de manera natural per persones o grups de persones que vivuen en la mateixa freqüència energètica que nosaltres. Aquesta és la manera d’arribar a sentir-nos veritablement acompanyats, i per tant, emparats, que és el que més anhelem.

Tant de bo tots fóssim capaços de sortir del victimisme en què el judici ens ha mantingut atrapats.

Aprofito per proposar un repte: ser capaços de viure tres dies seguits sense judicis. En el moment que ens adonem que estem emetent un judici (cap a nosaltres o cap als altres), el comptador es posarà a zero 😉

Qui ho aconsegueixi té premi: el regal de viure sense el pes del judici i sentir-se més lliure!

Màgicament, quan ens obrim a experimentar l’art de conèixe’ns, tot es fa més fàcil i lleuger.

 

Laura Pedró i Xaus. Tots els drets reservats.