in-dependència emocional

constelacions

 

A la terra on vaig néixer i la que encara m’acull, s’hi viu un desig d’independitzar-se com a ens social, cultural i econòmic. Al marge dels interessos polítics, hi ha una necessitat de sentir-se reconegut i respectat.

 

La dependència entre humans, i també en algunes espècies animals, és essencial des del moment de néixer. Som tan vulnerables i incapaços de sobreviure per nosaltres mateixos, que la necessitat cap a l’altre és fonamental. Gràcies a la generositat dels que ens precedeixen, la vida és capaç de sostenir-se en el temps.

 

El problema és quan la dependència s’allarga més del just i necessari. A vegades és el propi fill qui no es desenganxa de les faldilles de la mama; altres és la mama qui no és capaç de suportar que la descendència se’n desenganxi.

 

En aquestes situacions sembla impossible separar les dues parts, ben bé com si estiguessin unides amb cola. La dificultat rau en saber quin és el moment d’independitzar-se, sobretot a l’actualitat i en el lloc on visc. En èpoques més antigues, la manca de recursos per part de les famílies impulsava als joves a sortir del niu i volar, a la recerca d’una feina que els pogués sostenir. En altres països, on l’extensió territorial és enorme, els joves es veuen obligats a marxar lluny de casa per continuar estudiant, per la qual cosa resulta molt més fàcil desaferrar-se de qui t’ha estat mantenint.

 

En la independència creixem. Sí, ens trobem amb moltes dificultats que abans ens resolia algú altre, però justament en superar-les és quan evolucionem. I què vol dir evolucionar? Segons el meu parer, és descobrir els propis recursos i és entendre que som individus amb una riquesa particular. Tant recursos com riquesa interiors ens fan avançar, expandint la nostra experiència de vida. No només ens donen el goig de gaudir-ne, també el deure a tenir-ne cura i fer-los créixer, per ser compartits amb la resta.

 

El catàleg de dependències és extens: pares, fills, parella, amant, feina, menjar, drogues, opinió externa, diners… En totes elles hi ha un element comú: por. Segurament és un temor inconscient, i estic convençuda que té a veure amb la por a caminar cap al desconegut, i a més, en solitari. Glups, sí que fa por, sí.

 

Però si ens fixem en aquells que han tingut el coratge d’independitzar-se d’alguna d’aquestes coses, un cop superats els obstacles viuen molt millor de com vivien. I a més, i per sorpresa d’alguns, no estan sols.

 

Desaferrar-se o desenganxar-se d’allò de què depeniem només és un pas endavant. Com l’excursionista que comença a ascendir, es fa per sentir-se ben viu. I assolint l’objectiu mostrem els nostres recursos i riquesa interiors, obtenint reconeixement i respecte, tant des del punt de vista interior com per part dels altres. Només així, forts i grans, ens podem sentir en equilibri en qualsevol de les relacions, i només així, podem compartir-nos.