hola, sóc home i em sento dèbil, i què!

DSC04779

 

Em sento dèbil, però no ho puc mostrar. M’he cregut el que he vist a les pel·lícules, he llegit a les novel·les, he escoltat als veïns, he vist a la família, he sentit a l’escola… No, els homes no podem ser vulnerables. Així, si alguna vegada, durant una mil·lèsima de segon, tinc aquesta sensació, em sento perdut, em voldria fondre. En aquests casos, m’amago. Si, em va més bé si faig cara d’enfadat, si em queixo d’alguna part del cos que em fa mal o de problemes a la feina. Això està ben acceptat, així que m’hi aferro.

No sé què passaria si mostrés la meva feblesa. La veritat és que sempre he evitat pensar-hi. És com un espectre que m’amenaça, però faig veure que no hi és. Pot ser perillós només d’imaginar-ho, millor li dóno l’esquena.

Perillós…ben pensat, què podria passar? El primer que em ve són els riures d’uns nens, oblidats a un racó de la memòria. Uf, quin dolor, sento una punxada a l’estómac. I ara m’apareix un comentari fugaç d’un veí dient “els nens no ploren”. La gola se’m bloqueja, l’aire s’asseca. I no fa tant, el meu cap em recriminava que no hagués acceptat aquell trasllat de tres anys a Boston. “Quin titafluixa”, em deia. I tot se’m afluixa.

Què és el pitjor que em pot passar?: punxada a l’estòmac, nus a la gola i fluixera general. No sembla tan perillós. Si m’hi concentro una mica aconsegueixo que l’estómac es relaxi i ja no hi tinc cap molèstia. La gola s’ha destensat i ja no apreta. Sembla que l’energia s’ha activat i em sento fort.

Posar-hi resistència i no traspassar-ho només feia que empitjorar els símptomes. Les meves relacions se’n ressentien, a ningú li agrada estar acompanyat d’algú malhumorat o queixós. A la feina m’havia posat a la defensiva, i això m’impedia desplegar tot el meu talent.

Ja està, ja ho tinc. Avui decideixo mirar la meva debilitat a la cara, sé que forma part de mi. A més, la paraula és femenina i ella m’ofereix la possibilitat d’experimentar i explorar el món d’una manera diferent, desconeguda. Amb ella vindrà la reflexió, la poesia, la tendresa i la creativitat. Em sento plè, complet. Ja no estic perdut ni em vull fondre com el gel. Ara se’m despleguen ales i arribo allà on no podia imaginar. Em sento pletòric.

Gràcies a tu, debilitat, vulnerabilitat, sensibilitat, per ser dins meu i mostrar-me tot aquest potencial.

2019-06-11T14:17:55+00:00