et fa por la mort? o la vida?

 

foto andrea5

 

Acabo d’aterrar d’un seminari sobre la mort i l’acompanyament en el dol. Suposo que això d’aterrar em surt perquè tinc la sensació d’haver estat en una altra dimensió.

 

De la mort ningú no en vol parlar. De fet, ni s’hi pensa, i és la única cosa que sabem segur que ens passarà a tots. Hauríem de parlar-ne més sovint i establir una mena de protocol de desitjos. El més acceptat és anar a cal notari a fer testament, i tot i així, ningú no ho explica, no sigui que sembli que cridis a la mort.

 

Quan parlo de desitjos em refereixo a tot allò que voldríem que passés el dia que marxem. Potser podríem triar el vestit o el color de l’esmalt de les ungles, que fes joc. Potser voldríem que es creés un espai on els que queden puguin parlar de nosaltres, d’allò que els va fer sentir bé, o d’allò que va suposar un aprenentatge, malgrat fos una experiència dura, … I tot plegat acompanyat de bon vi, del que més ens agrada, per deixar fluir les emocions amb tota llibertat.

 

Hauria de ser un ritual més viu, no tan mort com els que fem aquí, a Occident. Perquè els que queden no són els morts, ells ja saben perfectament on són.

 

I és que la mort, en sí mateixa, ha de ser preciosa. És el moment de desaferrament per excel·lència. Recordo que vaig viure una sensació que devia ser semblant, tot llegint el llibre “Les veus del desert”, de Marlo Morgan. Es tracta d’una història real, on la protagonista, una periodista nord americana, es proposa fer una tesi sobre els aborígens australians, per la qual cosa necessita parlar amb ells sobre el terreny, i se n’hi va. El primer que li fan fer abans d’entrar al territori aborigen, és deixar totes les seves pertinences a terra, incloent la roba que porta, quedant-se completament nua, i la bossa, amb les claus de casa, tota la documentació que la identifica, el mòbil (crec que en la història real encara no n’hi havia, però és per posar-nos de ple en les sensacions). Tot seguit, li van cremar tot. D’aquesta manera s’asseguraven que allà només hi entrava ella, el seu cos i l’ànima que l’habitava.

 

A partir d’aquell moment, va estar acompanyada d’uns humans en les mateixes condicions. Allà només hi comptava la presència dels sentits. Gràcies a entrenar-los i tenir-los ben aguditzats, la supervivència estava garantida. El millor de tot era la intensitat del present. I crec que es deu assemblar força a la mort i allò que ve després. Quan marxem amb la mort, marxem amb el present posat. El passat i el futur ja no ens calen per res.

 

El repte és aconseguir estar desaferrats de tot: de les pertinences materials, dels fills, de la parella, de la feina que fem, dels projectes… qui s’hi atreveix? Els que ho aconseguim en vida, se’ns garanteix viure-la amb salut i més passió, de manera que quan la mort ens vingui a buscar, ens trobarà ben vius.
La conclusió que n’he tret del seminari és que morir no és el que ens fa por. El que de debò temem és viure. Quina paradoxa, se’ns dóna un camp de joc per jugar, que és la vida, i sovint ens quedem a la grada mirant, com si jugar fos perillós, on la pitjor amenaça és “i si no en sé de jugar?”.

2019-09-23T09:39:00+00:00