Viatjava en un tren ràpid i, a poc a poc, es va aturar. Es va aturar en un pont.

 

Em dirigia al mateix lloc de sempre. Tan conegut que ja no mirava el paisatge ni els núvols al cel.

 

Els primers pensaments van ser que seria una parada momentània. Vam haver d’acceptar que no arribaríem a la nostra destinació a l’hora programada, però amb els avisos corresponents a les persones que ens esperaven, ho vam començar a entomar amb calma. Ja ens aniria bé una mica de retard per poder acabar de llegir el llibre que teníem entre mans. També per posar ordre a la bossa o a la cartera, de papers i coses inútils. Els mòbils ens entretenien, sembla que no era l’únic tren que s’havia aturat i els missatges creatius corrien d’uns als altres. N’hi havia d’alarmants, que si era una conspiració dels dimonis que ens volien atrapats en els vagons. N’hi havia d’inspiradors, cantant a viva veu des de la finestra o ensenyant exercicis per la falta de moviment.

 

Aturats en un pont.

 

Ens fèiem conscients del nostre respirar i dels que teníem a prop. Trobàvem a faltar acariciar les persones estimades que estaven en altres trens. De sobte ens semblaven meravellosos els colors de la natura, que tot just començaven a esclatar per la primavera. Els ocells piulaven i voleiaven amb una alegria que desconeixíem. Hi havia qui viatjava prop del mar i podia veure els dofins saltant amb la llibertat que tan anhelàvem.

 

Aturats en un pont.

 

Començàvem a pensar que a l’altra banda del pont les coses serien diferents. Deixàvem enrere un món conegut i ens endinsàvem a la incertesa d’una nova manera de fer i viure. La por s’instal·lava en molts caps, com si haguessin cregut que no sabrien viure en un món nou, com si haguessin cregut sempre que la vida només servia per a les coses conegudes. 

 

Aturats en un pont.

 

Un pont que simbolitzaria un ritus de pas. Com quan se celebra un casament que es prepara amb molts mesos d’antel·lació, per celebrar amb tots els honors el canvi de vida dels nuvis i la seva maduresa assolida per poder emprendre una vida fora del niu. Del món conegut al món nou.

 

Aturats en un pont.

 

Temps de gestació i creació de nous hàbits, més saludables pels humans, l’economia i la natura.

 

Podria passar que el tren només es posés en marxa just per creuar el pont. I s’aturaria per sempre. Allà hauríem d’abandonar-lo i continuar el camí a peu. 

 

Hi hauria qui es quedaria aferrat al seient, aterrit per no poder tornar enrere, a tot allò conegut que havia quedat abans de travessar el pont. 

 

Altres valorarien el propi batec del cor, la capacitat de caminar i de respirar; i es deixarien cuidar pels nous familiars, aquells amb qui haguessin compartit aquell darrer trajecte. L’amor que emergís entre tantes persones fins llavors desconegudes, faria treure la força i el coratge per seguir caminant en un món nou. Per a seguir vivint.

 

Podria passar…

 

Laura Pedró i Xaus. Tots els drets reservats.