La primera vegada que el vaig veure em vaig haver d’aturar. Em trobava a uns quants metres de distància, i no podia avançar per no perdre la visió de la seva magnitud.
El seu tronc és gruixut, més ample que la meva amplada. La seva cortesa és estriada però això no ho vaig descobrir fins que m’hi vaig apropar. Es torsiona sobre sí mateix, elegantment cap al cel, com si estés practicant una “asana”, o postura, de ioga.
El que més em va captivar és l’obertura i l’extensió de les seves branques, com si fossin braços vigorosos oberts al sol i a la lluna, entregats a l’abundància, de la llum i de la pluja.
Està ben acompanyat per uns exemplars de la mateixa família. Tots són bellíssims, però cap m’atrau tant com ell. Té un què que el fa molt especial.
A més, és tan generós que en el calze on es formen les seves branques s’hi ha pogut empeltar de forma natural un roure. La seva energia dóna per això i molt més.
Cada vegada que el vaig a veure sento que ja m’espera, i m’emociona, la pell se m’esborrona. Fins i tot si vinc de dalt l’hi veig la cara, em somriu, sempre.
M’hi assec al costat, noto el seu permís. En silenci, respiro i reposo. I escolto. Primer atenc el piular dels ocells, la fressa del petit riu que hi ha més avall, la brisa que mou les fulles i m’acaricia les galtes, els esquellots de les vaques que pasturen més enllà, …
I en un temps que no sabria definir, arriba el moment màgic. L’arbre i jo, jo o l’arbre, jo què sé, una sola cosa que dansa i sent. Hi ha com un diàleg, pensaments que s’endrecen, dubtes que s’aclareixen, idees que apareixen, ….també llàgrimes que brollen com si el riu també hi fos.
El meu amic arbre, que m’és lleial fins i tot quan el deixo i trigo a tornar. Sempre el retrobo, simplement Essent, essent l’arbre.

 

Laura Pedró i Xaus. Tots els drets reservats.