Sí, va anar d’un pèl, si no arriba a tenir bons reflexos, no ho conta, o ho conta fatal…

 

La vida va polsar dins seu amb tanta força que va fer que pogués girar la moto cap a l’altre cantó de l’abisme. Sí, la vida li ha donat una nova oportunitat. O, qui sap, potser van ser àngels o éssers divins que ens han donat una nova oportunitat als altres.

 

Són contes que ens contem que ens ajuden a passar l’experiència. Potser ell havia d’aturar-se per entendre millor en quin punt de la vida es troba i com ha de continuar. Potser ens han regalat un munt d’hores d’estar junts i compartir res més que el present. Potser altres necessitaven que no hi fóssim, bé per resoldre problemes per sí mateixos, bé per trobar-se en sí mateixos i les seves emocions.

 

He vist com, en tan sols uns segons, el cos es trenca. He entès que reparar-se un cos trencat necessita milions de segons. El metge també ho sap. Ho sabia des del primer dia i no li va dir fins passades tres setmanes, temps suficient perquè el cervell pogués recalcular de nou les conseqüències de l’accident.

 

Ara que ja han passat més de tres mesos, i tot i que encara amb una crossa, torna a fer “vida normal”. El meu marit va a treballar cada dia perquè el “tren” de la feina no s’ha aturat. Ell, tantmateix, s’ha hagut d’aturar de cop – lesionar-se les dues cames no té un altre remei: sofà i llit i rehabilitació durant moltes setmanes. Però la feina no, la feina no s’ha aturat. Moltes són les famílies que treballen en el mateix vaixell i que falti un dels comandants pot acabar sent un desastre. O aquesta és l’amenaça que ningú diu però que sobrevola en l’atmosfera mental.

 

En aquest temps he vist la societat adormida. Més d’una i dues vegades, un patró ranci i poc evolucionat ha aparegut amb comentaris tipus “la teva dona deu estar fins als nassos d’aguantar-te”. I ens miràvem somrients, còmplices de saber els regals que ens han estat donats: adonar-nos-en que aquesta experiència ens ha anclat al present; que el més important és l’essencial; que, en definitiva, estem vius; i que continuem enamorats trenta anys després.

 

Adormida la societat està, que no es permet escoltar la fragilitat del cos i les seves necessitats. Per sort, ell està ben despert, i tot i que infringeix el consell del metge de continuar tres mesos més de baixa, es dóna el permís per seguir-se cuidant i anar al ritme que el cos li demana, pas a pas, sense pressa. Tant de bo que el seu exemple serveixi de mirall i que la seva influència ajudi a despertar consciències.

 

O potser res de tot això hagués calgut que passés si haguéssim portat alguns temes a teràpia. Per si de cas, ja he demanat hora a la meva terapeuta per revisar el que em pertoqui.

 

En qualsevol cas, per nosaltres ha estat un estiu diferent. Una experiència més a la motxilla. I tu, com l’has passat? Què t’ha explicat la vida en aquest temps? Què t’has emportat que et serveixi per continuar el camí? M’agradarà escoltar-te o llegir-te.

 

Laura Pedró i Xaus. Tots els drets reservats.